Llunalila

Dir que, en global sembla que l’acampada hagi entrat en una fase d’estancament és cert, si un s’ho està mirant des de les noticies, ja que no veu el treball de les diferents assembles i comissions. Quan dilluns passat va començar, tots eren novells en una macro acampada d’aquest volum. No és el mateix gestionar 50 persones que 200 i molt menys més d’un miler.

Físicament l’acampada, els primers cinc dies va variar molt, donat que cada dia anava aprenent d’experiències anteriors. Una vegada l’organització funcionava, és quan tothom ja tenia un espai per fer les tasques de cada comissió, ara s’està en la part més intel•lectual i no visible a no ser que escoltem i seguim les diferents assembles on tenim de recordar, que molts dels participants mai havia participat d’un sistema d’aquesta classe i van tenir d’aprendre.

El funcionament de l’assemblea s’ha tingut de variar també donat que el model utilitzat requereix molt de temps i no dona joc a generar el debat desitjat, per aquesta raó s’està buscant la millor forma de donar cabuda a tanta gent en un temps raonable.

S’han solucionat molts problemes, en molts casos des de fora solament veiem que l’acampada està allà i no veiem imatges, aquest fet esta donat a que estem acostumats a accions ràpides, però un canvi tant gran com el que s’està buscant necessita bases solides.

Quan arriba gent nova a la plaça i veu un grup de persones parlant s’acosta, escolta atentament i quan veu que d’aquell tema pot ajudar o aportar, tímidament aixeca la ma dient ¿Puc opinar? Quan la resposta es Si! Veus en els ulls d’aquesta persona un sentiment d’alegria que sempre comença amb un gràcies per deixar-me parlar. Aquesta és la base de les assembles tots som part d’elles ja que el resultat és el nostre resultat.

Per aquesta raó el treball porta un bon ritme, fer consens entre tantes i tantes persones mai ha estat fàcil, cada un tenim prioritats o punts de vista diferents, la feina és reduir tot això a mínims bàsics on tots estiguem d’acord.